DIXIT

DIXIT

dilluns, 11 de maig del 2015

QUAN PARC I OCI VOLIA DIR...TURÓ PARC

     


     Molts recordem el Turó Parc com a punt de referència d’una intensa època de la nostra vida i de la societat catalana que avui dia gaudim tots i que la velocitat dels esdeveniments ens arrossega a perdre en polsegosos racons de la nostra memòria, aquella que rau en el nostre disc dur i a la que no acostumem a fer-li un scandisck gaire sovint sense patir melangies i enyorances. Potser no tant pel temps transcorregut com pels molts amics perduts per no parlar de somnis i il·lusions.

      Sentir el nom de Turó Parc és rememorar un recorregut per la memòria que esdevé un tour turístic on noms com DON CHUFO (1972-1991)Una de les discoteques més animades dels voltants del parc Situada a la plaça Joan Llongueres, al costat del carrer Beethoven, i flanquejada en els seus millors temps pel restaurant Nit i Dia tocant a Diagonal i per Metamorfosis, una altra disco situada just al davant. Don Chufo  combinava l'ambient adolescent pijo de les tardes amb les actuacions en viu a les nits. No varen mancar  pas enfrontaments socials i de classe en una Barcelona que fugia de les imposicions identitàries ideològiques i culturals. L'interior era famós per la seva pista rodona i giratòria que propiciava el voyeurisme lateral del personal menys animat que contemplava amb el got de tub a la mà com anaven passant els/les que movien l'esquelet a la pista.  A principis de la dècada dels noranta la històrica discoteca va canviar d'orientació i de nom: Don Chufo moria el 1991 i naixia Halifax, un projecte efímer que als pocs mesos es va transformar en Barbara Barveroir.

    98 OCTANOS (1974-1983)un dels nombrosos bars de copes amb música de molts decibelis que es va obrir a la zona del Turó Park cap a mitjans dels anys setanta. Era un local molt concorregut i animat a les tardes i als caps de setmana. La seva ubicació era envejable, al número 4 del carrer Mestre Nicolau, en una zona farcida de discoteques: Don Chufo, Metamorfosis, Charlie Max, Baccarrá a menys de cinquanta metres l'una de l'altra.  El personal habitual del local s'enquadrava majoritàriament en el tipus  "pijo", que es caracteritzava per diversos elements de marca: ulleres de sol Ray-Ban, polo Lacoste o Fred Perry, pantalons Levi's i, fins i tot, mocasins Sebago. Lobitos i Cotas eren les motos més desitjades per aquells grups adolescents. Una gran quantitat de fills de la classe mitjana pugnava també per adoptar aquella estètica i figurar un esglaó més amunt de l'escala social. 98 Octanos va tancar entrats els anys vuitanta i es va convertir en Zanzíbar. 

      BALALAIKA (1973-1991)Entre les moltes discoteques que van emergir en la part alta de la ciutat durant els inicis dels anys 1970's, Balalaika fou una de les més concorregudes i apreciades pel públic juvenil de l'època. Era situada al final del carrer Vallmajor davant de la Clínica Adrià i de la plaça del mateix nom, al capdamunt del carrer Santaló. L'any 1991 Balalaika va desaparèixer i la mateixa sala es va convertir un any després en la nova Cova del Drac que va succeir el llegendari local del carrer Tuset. Posteriorment el local va seguir vinculat als amants del jazz i es va transformar en la sala de concerts Jazzroom, després de ser adquirida pel grup Mas i Mas.

      I seguiríem recordant noms i llocs vinculats a l’evocació del record que ens provoca el nom de Turó Parc: La Chapa, La Enagua, La Araña, La Planchadora,  Charly Max, Bacarra, Bobbys Free, L'Ovella Negra, Les gents que j'aime, Puskins, La Gabia de Vidre, Coupé 66, Les Enfants terribles, Estudio Ono, Las Corrientes del Golfo, Bocaccio, Caliope, Le Ratrack, Metamorfosis, Yerba, Boira, Sausalito, Les Enfants Terribles, Barbarroja, Trauma, Xovenis, Trocadero, Màgic, Elephas, Power, El Quinto Piso, Bolero, Tango, Gloria Bendita, Estudio 54, Zacarías, Celes i Zeleste, Pachá, Penelope, 007, Tiffanys, Pick Up, Pensión Lolita, Saint Tropp, Equilibrio, Merbeyé, La Cova del Drac, La Lechuza, Tequila, Scaramouche, Cuore, Girls, Mister Dollar, Panam's... 

     Gairebé podríem dir que segons els freqüentaves eres etiquetat en un o altre clan de la tribu que varem ser una anomenada Generació X que pugnaven per ser qui som de transició en transició.

     Però si avui dius Turó Parc penses en un bocí de pau per gaudir dels colors, els aromes i les delícies d’estar enmig del brogit de la ciutat fora de l’espai/temps angoixant de ciment, transit i contaminacions diverses de la gran urbs. Elegant i acollidor ombrejat per petits bosquets, parterres d'heura, camins curvilinis i racons paisatgístics des de la seva creació a principis del segle XX és, sens dubte, un dels parcs més emblemàtics de Barcelona i en alguns moments solitari pulmó i testimoni d’una ciutat en desenvolupament constant. 


     Si accedim al parc per l'entrada principal, situada a l'avinguda de Pau Casals, un petit estany ens dóna la benvinguda amb una escultura dedicada a aquest gran violoncel·lista i català universal. A la reixa que envolta el parc, hi ha tantes portes com camins per entra-hi: un de principal, al centre, i a cada banda dos camins perimetrals, tots emmarcats per més d'una cinquantena d'alzines molt ben retallades. En l'entrada principal del parc trobem una gran escultura de bronze en la qual hi ha representats músics angelicals tocant flautes travesseres; diu la llegenda que aquesta es va esculpir en honor als joves aficionats a la literatura de la zona, a fi de trobar als seus bancs adjacents la pau i la tranquil·litat per poder dur a terme una lectura pausada i excitant a la meitat de la voràgine acústica que suposa una ciutat tan bella com Barcelona.
Un preludi exquisit del que ens espera dins del recinte.

L'estany i la praderia
Els camins perimetrals de l'esquerra en porten fins a una gran àrea de jocs infantils i, una mica més enllà, a dos dels espais més bonics del parc: l'estany i la praderia. L'estany és ovalat, envoltat de pollancres i plàtans i cobert de nimfes que floreixen a la primavera, era el llac de góndoles de l’antic parc d’atraccions. A sobre s'estén, esplèndida, una gran praderia presidida per majestuosos til·lers.



La plaça del teatret
Si girem cap a la dreta trobem la plaça del Teatret, amb un quiosc de begudes per fer una pausa refrescant i que ens recorda el teatre a l'aire lliure que durant molts anys va estar actiu en aquest parc. D'un regust romàntic, per sota de l'antic teatret hi ha un cobert d'aire mediterrani, presidit per una prunera de fulles vermelles. És un espai d'ombra i frescor, la zona d'estar per excel•lència, al bell mig del jardí. Als parterres perimetrals hi ha rosers i plantes aromàtiques.

Magnòlies i Boulangrin
Dues rengleres amb 16 grans magnòlies emmarquen el parterre principal del jardí: el de Boulangrin, que constitueix el llegat més genuí del projecte inicial del parc. S'hi fusionen elements àrabs, com el rierol d'aigua que el travessa, amb elements anglosaxons propis de l'estil del parterre. Al voltant, bancs de pedra per seure una estona i descansar o fer petar la xerrada.



Vegetació
El Turó Park és ric en espècies i en exemplars arboris excepcionals tant pel que fa a la mida com a l'edat. Si enfilem el camí principal de l'accés per l'avinguda de Pau Casals, trobem un esplèndid bosquet d'alzines (Querus ilex), amb un sotabosc de plantes arbustives i enfiladisses pròpies de la vegetació mediterrània, com el marfull (Viburnum tinus).
En aquest parc també destaquen, entre altres espècies arbòries, les magnòlies (Magnolia grandiflora), els falsos pebrers (Shinus molle), els pollancres (Populus alba "Pyramidalis"), els cedres del Himàlaia (Cedrus deodara), els til•lers (Tilia X europaea i Tilia tromentosa), els plàtans (Platanus X hispànica), els arbres de l'amor (Cercis siliquastrum), i les tipuanes (Tipuana tipu). Quant a les palmeres, hi ha grans exemplars de palmera datilera (Phoenix dactylifera), de palmera de Canàries (Phoenix canariensis) i la washingtònia (Washington filifera), i entre els arbustos destaquen els llorers (Laurus nobilis) i els baladres (Nerium oleander).
Per gaudir encara més de la vegetació, un recorregut botànic ens acosta al coneixement de les principals espècies del parc, que compta amb un dels exemplars inclosos al Catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona: un garrofer (Ceratonia siliqua) centenari.

Art i arquitectura
Les escultures són un element important del Turó Park: la d'Apel•les Fenosa dedicada a Pau Casals; la de Josep Calarà dedicada a Francesc Viñas; Un Oiseau, de Jean Michel Folan i, a la praderia, La ben plantada, d'Eloïsa Cerdan, una peça de bronze que ret homenatge a l'escriptor Eugeni d'Ors. Presidint l'eix del parterres de les magnòlies, Biga de la Font de l'Aurora, de Joan Borrell i Nicolau, una estructura de bronze que representa una biga clàssica estirada per cavalls amb un parterre de rosers al davant.



En aquest espai verd l'art també hi és present d'una manera literària. Un recorregut poètic ens permet visitar-lo de la mà de Federico García Lorca, Fernando Pessoa, Dylan Thomas, Sylvia Plath, Walt Whitman, Narcís Comadira, Salvador Espriu, Joan Vinyoli i Alfonsina Storni.

Història
L'origen d'aquests jardins, dedicats al poeta Eduard Marquina, és l'antic parc d'atraccions Turó Park -d'aquí el seu nom popular - situat en una extensa finca propietat de la família Bertrand-Girona, que va obrir les portes l'any 1912 i va funcionar fins al 1929. L'any 1917 la finca va ser inclosa en la previsió d'espais verds de Barcelona, per la qual cosa estava afectada. Quan el parc d'atraccions va tancar, els propietaris va fer un pacte amb l'Ajuntament en el qual es cedia la part central dels terrenys a canvi de poder urbanitzar la resta.
Nicolau M. Rubió i Tudurí, aleshores director del Servei de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona, va ser qui va proposar la trama urbanística que va fer possible el parc, amb un model que el prenia com a centre, separat de les futures construccions pels carrers actuals. Va proposar fer un parc al estil dels jardins francesos o de les squares de Londres.
Rubió va pensar en un jardí d'ús bàsicament veïnal, amb la seguretat que Barcelona es dotaria "d'una constel•lació d'espais semblants". Però això no va ser així durant dècades, en les quals el Turó Park va ser l'únic espai verd de la zona i un dels pocs de la ciutat. Amb els anys, tot i el progressiu increment dels espais verds arreu de Barcelona, aquest parc ha continuat tenint un ús que supera el purament veïnal.

©Mayte Duarte 2015

Fonts:

BROTONS, Ròmul. Parcs d'atraccions de Barcelona des de 1853 fins a l'actualitat. Barcelona: Albertí Editor S.L., 2011, p. 103-124. ISBN 978-84-7246-091-1.


http://barcelofilia.blogspot.com.es/2010/12/don-chufo-1972-1986.html

http://barcelofilia.blogspot.com.es/2010/11/98-octanos.html

http://barcelofilia.blogspot.com.es/2013/01/balalaika-discoteca-vallmajor-33-1973.html

http://w110.bcn.cat/portal/site/MediAmbient/menuitem.0d4d06202ea41e13e9c5e9c5a2ef8a0c/?vgnextoid=802294cecf06a210VgnVCM10000074fea8c0RCRD&lang=ca_ES

dimarts, 5 de maig del 2015

XOCOLATES JAUME BOIX

La fàbrica de dolços de Jaume Boix fou fundada el 1754. Aquesta empresa era una de les tres dedicades a la producció de xocolata a Barcelona- al costat de la Juncosa i l’ Amatller -, i va ser pionera a oferir productes com la xocolata en pols, l'antecedent dels actuals cacaus solubles, que es venia en paquets individuals.



Diuen que aquest carrer exhalava un deliciós aroma i que sempre la rondaven els nens, esperant que a la sortida de la feina algú volgués donar-los alguna llaminadura. Boix també va ser pionera a incloure cromos col•leccionables amb les seves xocolatines. Alguns de la sèrie dedicada a la Gran Guerra, de futbol, de bous, de vestits regionals, de novel•les de Jules Verne, o d'estrelles del cinema. Una en concret va tenir molt èxit, la de l'Àfrica Salvatge, bressol del cacau que arribava des de la colònia espanyola de Guinea Equatorial. En una caixa de metall d'aquesta empresa es podia veure la fàbrica amb la seva xemeneia que ocupava gran part de l'actual carrer Sugranyes. La més gran en el seu gènere del país, amb una producció diària de 10.000 quilos de xocolata.

Jaume Boix va ser pionera a incloure cromos col•leccionables amb les seves xocolatines.

El 1892, la Companyia Colonial de Cuba va denunciar a la Boix, que comercialitzava la marca Colonial. Els cubans van guanyar el plet i l'empresari català va haver de renunciar a aquest nom.